09 December 2019

El sucre és addictiu?

Ara que ja s’aproxima el nadal i els supermercats ho han anunciat omplint les prestatgeries de bombons i torrons, us vull deixar unes quantes reflexions sobre el sucre. I per començar, hem de saber la reacció que fa aquest en el nostre cos i així entendre per què pot arribar a provocar tanta addició.

Quan es consumeix un aliment qualsevol es divideix en els diferents components que el formen per a poder absorbir els nutrients durant la digestió. En el cas del sucre, aquesta descomposició és totalment buida ja que està privada d’impureses, vitamines, minerals i d’altres elements vitals; és únicament sacarosa pura i artificial. La presència d’aquesta substància també es dirigeix al cervell provocant l’alliberament de dopamina, un neurotransmissor que activa el sistema de recompensa i genera una sensació de plaer.

El  cos cercarà sempre els aliments dolços com el sucre perquè es poden absorbir i convertir en energia de manera ràpida. A més a més, l’aportació d’aquesta energia obtinguda és premiada pel cervell generant bones sensacions. Llavors, què més es pot demanar?

El major problema, però, apareix quan el consum de sucre es prolonga en el temps. Aquest fet porta a una presència de dopamina permanent provocant una major excitació de les vies de gratificació del cervell i la necessitat de més sucre per activar els receptors de dopamina del cervell, com abans. El cervell es torna tolerant al sucre i, per tant requereix majors quantitats per a prolongar l’efecte. És en aquest punt en què podem parlar de l’addició. En les següents imatges es visualitza tal addicció:

En la primera foto es compara el que succeeix en el cervell quan es consumeix sucre i cocaïna. En la segona, la diferència de quantitat de dopamina (color vermell) que s’allibera en un procés de recompensa en una persona normal, en un addicte a la cocaïna i en una persona obesa.

El sucre és addictiu?                    El sucre és addictiu?

Però el major problema actualment no és la reacció que provoca el sucre en el nostre cos, sinó la presència d’aquesta substància en molts dels aliments que ingerim habitualment, fent que aquests productes siguin cada com més gustosos i addictius. Si pensem en els nostres avantpassats, aquells simis que van començar a ser homes, la presència del sucre estava present en pocs aliments i aquests eren difícils d’aconseguir. Això ens ajuda a entendre per què el cos desenvolupa aquesta reacció, aquesta addició.

L’OMS recomana reduir la ingesta de sucres lliures a menys del 10% de la ingesta calòrica total. Aquesta, és la suma de les calories consumides diàriament a partir dels aliments i les begudes i està al voltant de les 2.000 kilocalories. La part més curiosa d’aquesta recomanació és que en els torrons ja trobem de 30 a 60 grams de sucres en 100 grams del producte.

Llavors, jo em pregunto…

Necessita realment el nostre cos tanta glucosa per a funcionar? És aquesta la causa de l’obesitat o hi ha altres factors?

És real l’addició al sucre en la societat? Quin plaer ens proporciona? Hi ha situacions d’estres emocional/psicològic/laboral… en què el sucre és qui ens dóna serenitat?

Estem tornant els nostres infants/joves addictes al sucre des de ben petits?

Aquí us deixo aquestes preguntes per reflexionar durant el Nadal. Tot desitjant-vos que passeu molt bones festes!

 

Marta Seguí, fisioterapeuta i psiconeuroimmunòloga.

 

BIBLIOGRAFIA

  • La digestión es la cuestión – Guilia Enders
  • http://www.upsocl.com/verde/la-extrana-forma-en-la-que-tu-cerebro-reacciona-cuando-comes-azucar/
  • http://www.elmundo.es/cronica/2014/01/12/52d139ee22601d210e8b4577.html
  • http://www.ecoosfera.com/2013/09/el-azucar-es-adictiva-y-la-droga-mas-peligrosa-de-la-historia/
  • http://www.fitnessrevolucionario.com/2011/09/17/adictos-al-azucar/
  • http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC3071736/
  • http://www.brainfacts.org/across-the-lifespan/diet-and-exercise/articles/2015/appetite-obesity-and-the-brain/
  • http://elpais.com/elpais/2015/03/04/ciencia/1425492900_302754.html
  • http://apps.who.int/iris/bitstream/10665/154587/2/WHO_NMH_NHD_15.2_spa.pdf