12 February 2020

Els prolapses

S’usa el terme de prolapse quan es fa referència al descens d’una víscera respecte a la seva posició anatòmica original a causa d’una debilitat en les estructures de suport (lligaments, tendons, músculs…). Estadísticament succeeix més en dones que en homes, per la forma de la pelvis i l’organització de la musculatura del sòl pelvià.

Els prolapses provoquen una sensació de pes en el periné o una alteració en la funcionalitat de la víscera caiguda o d’una altra que estigui pròxima, com per exemple incontinència urinària. També es poden desenvolupar símptomes de dolor lumbar baix, infeccions de repetició o sagnat. En els prolapses és important tenir en compte quina víscera s’ha prolapsast i el grau de desens de la víscera:

Òrgan prolapsat

• Cistocele: caiguda de la bufeta.

• Uretrocele: caiguda de la uretra.

• Histerocele: caiguda de l’úter.

• Rectocele: caiguda de la paret anterior del recte.

• Enterocele: caiguda de la massa intestinal.

Grau de prolapse

• Grau 1: lleuger descens de l’òrgan, però que encara es manté dins de la vagina.

• Grau 2: descens de l’òrgan que arriba fins l’entrada vulvar.

• Grau 3: òrgan que es troba en l’entrada vulvar, però que surt a l’exterior en situacions de pressió.

• Grau 4: òrgan que es troba fora de la vagina, inclòs en repòs.

Per què passa això?

El prolapse es produeix per què hi ha una situació d’excés de pressió sobre la víscera i, al mateix temps, fallen els sistemes de suport fibro-musculars. Malgrat això, no es coneix una causa única que produeixi el prolapse, sinó que es considera multifactorial. Existeixen algunes causes que poden influir més habitualment en el desenvolupament del prolapse:

• Edat

• Menopausa

• Embarassos

• Parts vaginals

• Obesitat

• Tos crònica

• Restrenyiment crònic

• Cirurgia pelvica o abdominal

• Factors congènits

Abans d’explicar més la relació amb aquestes causes, m’agradaria donar un punt d’atenció a la postura. Aquesta és molt més important del que ens pensem per prevenir o millorar els prolapses. La postura influencia en la posició del nostre diafragma i l’actitud de la musculatura abdominal i del sòl pelvià, ja que això influenciarà en la distribució de les forces de pressió intrabdominal.

Edat i menopausa

L’edat i, en el cas de les dones, la presència de la menopausa provoca canvis en la qualitat dels teixits. La menopausa és l’esgotament dels òvuls a nivell ovàric que provoca una disminució hormonal, sobretot dels estrògens. Aquesta disminució estrogènica provoca que la força, el to i la resistència de la musculatura del sòl pelvià es vegi disminuïda; així com també la quantitat i la qualitat del col·lagen, present en els lligaments.

Embarassos i parts vaginals

Aquests es consideren un factor de risc per la possibilitat de desgarrament dels músculs del sòl pelvià durant el part i per la possibilitat de lesió dels nervis que innerven els músculs del sòl pelvià. Aquestes possibilitats es veuen augmentades en parts en què s’utilitzin instruments (fòrceps, espàtules, ventoses…), que el nadó pesi més de 3,500 kg o que la fase expulsiva del part sigui molt llarga.

Restrenyiment crònic

Es defineix restrenyiment com a un trastorn de l’hàbit intestinal definit com una disminució en la freqüència evacuatòria amb femta massa dura o difícil d’expulsar. Al tenir restrenyiment crònic, els esforços per evacuar seran molt grans provocant que alguna víscera es pugui prolapsar, si es manté en el temps.

Cirurgia pèlvica o abdominal

Quan es fa una cirurgia pèlvica o abdominal, sobretot si les cicatrius són molt grans o no es reparen correctament, l’abdomen pot deixar de ser competent. El concepte de competència abdominal es refereix a què la musculatura abdominal no es contreu per anticipar l’augment de pressió, sigui per un cop de tos o per apnea.

Factors congènits

Quan parlem de factors congènits, em refereixo a components genètics, com la qualitat del teixit conjuntiu, petites paràlisis de vies nervioses o defectes en el tancament de la línia alba, que també poden influir en el desenvolupament del prolapse.

Quines opcions terapèutiques hi ha?

El tractament serà diferent en funció del grau de prolapse que presenti l’òrgan.

Tractament de fisioteràpia 

Estarà indicat en graus lleus o moderats (grau 1 i 2). Es basa en corregir totes aquelles conductes de risc  que es poden modificar (tos crònica, obesitat, restrenyiment, tipus d’esport…), teràpia conductual (postura, hàbits…) i reeducació del SP (consciència corporal, treball de la força, millora del to, gimnàstica abdominal hipopressius).

Tractament mèdic

Quan el prolapse ha avançat tant, que es troba al tercer o quart grau, la intervenció haurà de ser mèdica. Tot i així, la  fisioteràpia podria ser un complement per a què no hi hagi més recidives, fent modificacions posturals, entrenament de la musculatura, etc.

El tractament mèdic es divideix en la col·locació dels pesaris com a primera intervenció, però si la pacient continua amb incomoditat ja es podria fer una intervenció quirúrgica: ancorar l’òrgan a través de sutures o malles o l’extirpació. Aquest últim només es realitza quan és l’úter el que ha caigut i no hi ha possibilitats de tenir més fills. 

Els pesaris són dispositius que es posen per ocupar l’espai vaginal i donar suport a la bufeta, l’úter o el recte quan aquests han descendit del seu lloc habitual.

 

Marta Seguí, fisioterapeuta.