Les cicatrius

La Reial Acadèmia Espanyola defineix cicatriu com: “Señal que queda en los tejidos orgánicos después de curada una herida o llaga.”

En la consulta veig habitualment cicatrius de molts tipus: recents o antigues, petites o grans, curades o enganxades, acceptades o doloroses. Poden ser de cesàries, d’un part vaginal, per extracció d’algun òrgan, per un procés cancerigen o també per estètica.

Vull remarcar la importància que tenen realment aquestes marques a la pell i, per sobre de tot, la necessitat de ser treballades el més aviat possible. Quan una cicatriu no es tracta, pot portar problemes a llarg termini, problemes causats per aquella cicatriu antiga ja oblidada a la que ja no relacionem com a causant de la simptomatologia.

Davant qualsevol lesió, el cos desenvolupa un procés de cicatrització que es divideix en:

• Inflamació. Aquesta fase consisteix en una vasodilatació que permet l’arribada de diferents organismes del sistema immunitari. Aquests organismes en protegeixen d’una infecció i permeten que es pugui desenvolupar la fase següent.
• Proliferació. Aquest punt consisteix en la curació de la ferida a través de la creació de nou teixit.
• Remodelació. Última fase que permet que les fibres de col·lagen es vagin adaptant a la tensió de la zona.

Com a fisioterapeutes, realment podem intervenir en aquesta última fase de remodelació. És el moment perfecte perquè se li doni a la cicatriu les diferents tensions i es faci més flexible. Si això no es produeix, les cicatrius poden desenvolupar una cicatrització errònia. Existeixen altres factors que poden influir en la cicatrització com per exemple la mida de la cicatriu, la zona on està, l’estat de la pell, la genètica i l’alimentació, entre d’altres.

Alteracions en la cicatrització

Quan una lesió no es cicatritza bé, pot desenvolupar cicatrius queloides o hipertròfiques. Aquest tipus d’alteració es produeix quan hi ha un excés i una disposició errònia del col·lagen. Això pot causar major dolor i que estèticament la cicatriu es vegi més gran.

Relaciondes amb aquest sobre-creixement del teixit, també poden aparèixer les adherències. Les adherències són creixements descontrolats cap a les capes més profundes. Habitualment, es veuen en cicatrius abdominals i provoquen que els òrgans es moguin amb major dificultat respecte a altres òrgans o respecte a la paret abdominal.

A vegades, malgrat que la cicatrització física és bona, hi ha un component emocional que impedeix que es curi bé. Aquesta situació es veu molt en cicatrius vulvars relacionades amb l’ideal de com havia de ser el part o en cesàries per una urgència mèdica. En aquests casos el treball físic és important, però també l’acompanyament i l’acceptació d’aquella nova marca a la pell. Les marques de la nostra pell són indicacions del que hem viscut i, a vegades, recordatoris dels aprenentatges quan l’oblit va guanyant terreny.

Tractaments

Existeixen diferents tipus de tractaments que poden ajudar a la cicatrització, com la teràpia neural, la toxina botulínica, la radiofreqüència, entre d’altres.

Des de la fisioteràpia, el tractament bàsic consisteix en la mobilització respecte a les superfícies de sota i l’alliberació miofascial. Això es pot aconseguir amb les pròpies mans o amb ventoses. A més a més, sempre recomano que a casa s’hidrati la cicatriu amb algun tipus d’oli (rosa mosqueta, oliva, coco, pompeya…) o alguna crema que tinguin cicatritzant.

En aquests casos, el moviment és imprescindible.

Marta Seguí, fisioterapeuta i psiconeuroimmunòloga.