12 Octubre 2019

Les pèrdues d’orina no són normals

No, no és normal!

Les pèrdues d’orina sempre s’han viscut com un secret o com una vergonya. En un temps cap aquí ho hem començat a normalitzar, i dubto si aquesta situació és millor o pitjor. Els grans causants d’aquesta normalització són els anuncis de televisió amb famoses parlant del canvi de vida que ha simbolitzat l’ús d’una marca de compreses o d’un altre. I jo em pregunto si no seria millor fer desaparèixer les pèrdues.

La incontinència urinària es defineix com a pèrdues d’orina involuntàries. Succeeix entre un 28-47% de les dones, percentatge que es duplica a partir dels 55 anys. Parlo de dones ja que és molt més freqüent que en homes. Abans de continuar m’agradaria deixar clar que un fet habitual no simbolitza que sigui normal. No és normal que una dona embarassada tingui pèrdues com tampoc ho és pel simple fet d’haver sigut mare; no és normal que quan una dona arriba a una certa edat s’hagi d’acostumar a anar amb una compresa per sentir-se segura com tampoc ho és disminuir la quantitat d’aigua que beu quan està fora de casa. És veritat que l’embaràs, el part o la menopausa són factors de risc a sofrir-ne, però això no vol dir que sigui una sentencia. És més com l’augment de les possibilitats en funció del què s’ha fet al llarg de la vida.

Existeixen varis tipus d’incontinències urinàries: d’esforç, d’urgència, mixta, per descoordinació, per rebossament, associada al riure… Cadascuna d’elles tenen un factor que les diferencia, però, al cap i a la fi, el problema social o emocional és el mateix: se m’escapa el pipi.

Per entendre millor quina és la situació que porta a tantes dones a sofrir incontinència urinària, hem de comprendre primer com funciona el cos.

La bufeta és com un globus, és a dir, emmagatzema l’orina fins que sigui el moment d’expulsar-la. Aquesta fantàstica estructura pot arribar a emmagatzemar entre 400 i 600 ml d’orina.

Des dels ronyons arriba l’orina a la bufeta, que es va omplint fins que es distenen les parets i s’envia un missatge al cervell de “tinc ganes d’orinar”. Si no és un bon moment, ho ignorem i continuem amb la nostra vida. Arriba un punt en què la distensió és tan gran que les ganes són incontrolables, aquest és el moment en què busquem un bany desesperadament. No sempre arribem a aquest extrem, altres vegades amb un primer missatge ja anem al bany tranquil·lament.

El múscul que forma la bufeta, el detrusor, es contreu quan decidim que és el moment d’orinar; coordinant-se alhora amb la relaxació de l’esfínter.

La pregunta que ens hauria de sorgir ara és: “en quin moment es produeix la pèrdua d’orina quan es pateix incontinència urinària?” I aquesta resposta varia en funció del tipus d’incontinència i aquí us deixo l’explicació de les dues més freqüents:

  • Incontinència urinària d’esforç: Es produeix per un debilitament dels mecanismes de tancament fent que no es pugui retenir l’orina davant un esforç, com per exemple una tos. En aquest cas, la bufeta està funcionant correctament; el problema el tenim en l’esfínter, el sòl pèlvic o les estructures que s’hi relacionen. Alguns exemples que poden influir amb aquest tipus d’incontinència són les cicatrius, els parts, alteracions de la postura, l’excés d’activitat física d’impacte o la inactivitat, els desconforts digestius, entre altres.
  • Incontinència urinària d’urgència: Es produeix per un excés d’excitació del detrusor, és a dir, que el múscul de la bufeta es contreu sense que nosaltres haguem enviat l’ordre. En aquest cas hi influencien certs aliments i fàrmacs, malalties vasculars o nervioses, infeccions d’orina de repetició, immobilitat, etc. I a vegades també pot influir la rutina, és a dir, haver acostumat a la bufeta a treballar a molt poc volum per estar constantment fent “pipi-per si de cas”. Al final la bufeta es torna més petita i amb només 100 ml d’orina reacciona com si fossin 500 ml.

En aquests casos el treball de la fisioteràpia pot ajudar, i molt! Conèixer el funcionament del cos i connectar amb ell és bàsic per aturar la situació. A vegades només és qüestió de modificar la postura, altres de connectar amb l’abdomen, altres d’enfortir la musculatura del sòl pèlvic o a vegades senzillament de posar ordre a la rutina miccional.

Hem de resignar-nos a anar sempre amb compreses tenint una solució?

Marta Seguí, fisioterapeuta.